Us preguntareu si Tomb Raider sí, Tomb Raider no.

1. Adaptació

D’entrada situem-nos en que és una pel·lícula d’un videojoc i que coincideixo amb Alberto Corona de Sensacine que possiblement és la millor adaptació d’un videojoc a pantalla gran. Això vol dir que la resta d’adaptacions han estat un bunyol impressionant.

Recordem que hi ha dos pel·lícules per oblidar abans que aquesta. Quina és la diferència amb aquesta adaptació? Principalment que està basada en un reboot del personatge el 2013 i que és visualment espectacular.

Tomb Raider 2013

Mentre vas veient la pel·lícula vas reconeixent les escenes que ja has jugat i que, a priori, si funcionaven al joc també ho fan aquí. Perquè en el seu moment es van fer amb tanta cura i la producció cinemàtica és tan bèstia que mig joc és ja de per si un llargmetratge.

Per això haig de dir, que precisament el que funciona és el que beu directament del joc tant a nivell visual com a nivell de guió. Coincideixo també amb Alberto Corona i és que la història amb el pare que s’han tret una mica de la màniga, no funciona gens. Això últim fa que cap el final perdis una mica l’interès en el que està passant.

Potser no l’he gaudit tant com ell però us deixo el vídeo de la seva crítica:

2. Alicia Vikander ho peta

Sí, és el que en general passa quan hi ha un actor que té un Oscar. Es pren a pit totes les escenes, tant les dramàtiques com les que són purament acció. Ella fa creïble el personatge, des del principi fins que troba el seu pare.

Alicia Vikander

3. Discret Daniel Wu

Això és el que m’ha descol·locat més. No sabia ni que sortia i quan veig que està fent un rol secundari la veritat és que m’he passat tota l’estona esperant veure’l en plan Bruce Lee com fa a Into the Badlands. Precisament pel seu paper en aquesta sèrie li perdono qualsevol cosa.

Daniel Wu

4. Indiana Jones

La referència immediata del personatge és Indiana Jones. Però no calia convertir l’últim terç de la història en una còpia.

5. No hi ha res paranormal

Precisament a Indiana Jones es juga molt amb l’aspecte sobrenatural de les seves aventures. Sembla que sí, de vegades que no, però al final sempre hi ha un punt inexplicable que reconeixem-ho mola bastant. Recordeu l’arca, les pedres del temple maleït, el sant grial, etc.

El joc ho té i és un encert, en canvi aquí desapareix. Lligant-ho amb el que deia abans, si en alguna cosa havien d’haver copiat Indiana Jones era amb això.

Himiko

Per una altra banda s’ha de reconèixer que resolen la part final de la història sense tirar de CGI que és el que fa tothom avui en dia així que en part té el seu mèrit.

6. Ui sí… un ejército

Se’ns diu vàries vegades que “Mathias tiene un ejército” i si t’ho pares a pensar no sé si apareixen més de 20 mercenaris.

7. No estic parlant del dolent

En aquest tipus d’històries que no estigui parlant del dolent és un mal sìmptoma. I no és culpa de Walton Goggins, el que passa és que acaba diluït.

El retrat d’un tio sense escrúpuls que està condemnat en aquella illa fins que acabi la seva feina que l’única cosa que vol és acabar per tornar a casa amb la seva família, és prou interessant com per haver-lo treballat més a fons.

Tot i així aconsegueix un personatge amb un tall molt clàssic dins la línia del dolent habitual en pel·lícules clàssiques d’arquèolegs intrèpids.

Walton Goggins

Atenció que he dit arqueòlegs intrèpids, jo n’he conegut a dos i no et pensis tu…

8. Així que…

Possiblement sí que és la millor que s’ha fet fins ara basada en un videojoc (que tampoc era una fita gaire difícil). Alicia Vikander ho peta. La història amb el pare no funciona. Perds una mica l’interès cap a la meitat. Però està bé, no és una cutrada.